Deutes que no es poden permetren

Quan arriben les èpoques de mancances com les que ara vivim, resulta d’allò més necessari que els diversos poders públics posin el seu punt de mira en atendre les necessitats més bàsiques de la població. Ja ho sabem: assistència social, ensenyament, aquests conceptes dels que tant es parla, que tothom pensa que són de franc però que tenen un cost que ha de sufragar l’Ajuntament, la Diputació, la Generalitat o l’Estat. I evidentment per fer tot això calen diners.
Que a Castellar tots hem hagut de fer un sobreesforç en forma de pujada d’impostos és massa conegut per tots. Però això no és suficient, ja que també s’ha de rebre fons per part de la resta d’administracions, i aquí és on comencen els problemes. Recentment la Generalitat ha reconegut un deute amb el nostre consistori de més d’un milió d’euros, deute encaminat a atendre justament aquelles despeses de més caire social que tanta falta fan ara. És molt fàcil per a alguns culpar com sempre d’aquesta situació a “Madrid”, però és una trampa molt burda que serviria només per emmascarar una realitat més lamentable: alguna administració molt propera a nosaltres està més preocupada en guerres fantàstiques i no en donar compliment a la que hauria de ser la seva primera raó de ser: el servei a la ciutadania, i així ens van les coses.
Ara que hem aconseguit que el nostre Ajuntament reconegui que paga als seus proveïdors en un termini molt raonable de temps, gràcies entre d’altres coses a una ajudeta que li va proporcionar el Govern Central del Partit Popular, però que alguns pel que es veu han oblidat molt ràpidament, resulta que la tan estimada Generalitat no fa els seus deures en la mateixa mesura, i així no es pot anar bé. Quan es tracta de despesa social les bromes han de quedar apart, i vincular aquest capítol amb aspiracions sobiranistes és d’un mal gust extraordinari, quan no una fal·làcia absoluta.
Són detalls com aquests com es veu la seriositat d’uns governants. Cadascun pot treure les conclusions que cregui oportunes, però alguna cosa és evident: si després de tants anys i amb tot el que ha plogut alguna administració segueix sense adequar els seus comptes a la realitat, potser no és un problema de diners, si no de qui els administra.