Quan arriben les èpoques de mancances com les que ara vivim, resulta d’allò més necessari que els diversos poders públics posin el seu punt de mira en atendre les necessitats més bàsiques de la població. Ja ho sabem: assistència social, ensenyament, aquests conceptes dels que tant es parla, que tothom pensa que són de franc però que tenen un cost que ha de sufragar l’Ajuntament, la Diputació, la Generalitat o l’Estat. I evidentment per fer tot això calen diners.
Que a Castellar tots hem hagut de fer un sobreesforç en forma de pujada d’impostos és massa conegut per tots. Però això no és suficient, ja que també s’ha de rebre fons per part de la resta d’administracions, i aquí és on comencen els problemes. Recentment la Generalitat ha reconegut un deute amb el nostre consistori de més d’un milió d’euros, deute encaminat a atendre justament aquelles despeses de més caire social que tanta falta fan ara. És molt fàcil per a alguns culpar com sempre d’aquesta situació a “Madrid”, però és una trampa molt burda que serviria només per emmascarar una realitat més lamentable: alguna administració molt propera a nosaltres està més preocupada en guerres fantàstiques i no en donar compliment a la que hauria de ser la seva primera raó de ser: el servei a la ciutadania, i així ens van les coses.
Ara que hem aconseguit que el nostre Ajuntament reconegui que paga als seus proveïdors en un termini molt raonable de temps, gràcies entre d’altres coses a una ajudeta que li va proporcionar el Govern Central del Partit Popular, però que alguns pel que es veu han oblidat molt ràpidament, resulta que la tan estimada Generalitat no fa els seus deures en la mateixa mesura, i així no es pot anar bé. Quan es tracta de despesa social les bromes han de quedar apart, i vincular aquest capítol amb aspiracions sobiranistes és d’un mal gust extraordinari, quan no una fal·làcia absoluta.
Són detalls com aquests com es veu la seriositat d’uns governants. Cadascun pot treure les conclusions que cregui oportunes, però alguna cosa és evident: si després de tants anys i amb tot el que ha plogut alguna administració segueix sense adequar els seus comptes a la realitat, potser no és un problema de diners, si no de qui els administra.
28 de marzo de 2014
23 de marzo de 2014
Fer poble
Com cada any hem celebrat la festivitat de Sant Josep. I també, com és tradicional, amb la fira corresponent. Acompanyats per una climatologia favorable (avantatges d’encomanar-se als sants en un dia com aquest), ha estat un veritable èxit de participació ciutadana, així com dels diversos expositors que ens han obsequiat amb els seus productes oferint una àmplia oferta de les seves especialitats. Veritablement, és una fira de la qual cal sentir-se orgullós.
I tot aquest tarannà tant positiu es transforma en pessimisme al dia següent amb un senzill acte de realisme: amb tantes possibilitats com se’ns ofereix als castellarencs per donar-nos a conèixer per les nostres activitats, resulta que ens trobem amb una manca d’iniciativa de l’anomenat sector públic que fa tremolar. No és el primer cop que parlem d’això, però és que després de veure el que vàrem veure dimecres passat ens queda la sensació de que es podria fer quelcom més perquè la nostra vila surti als mapes més sovint.
Tenim espais lliures per fer més fires al llarg de l’any; més festes populars; més esdeveniments de caire cultural o de lleure; i quan es va a proposar qualsevol iniciativa a la regidoria corresponent, ni una sola paraula de suport. És més, tot són problemes a priori, si és que hi ha la sort de que algú es digna a escoltar la proposta que sigui. Pot espantar el tema econòmic, com és ben normal, però hi ha més d’una iniciativa en la qual a l’Ajuntament no li costaria ni un cèntim ajudar a organitzar-la. Si llavors entren en joc temes de gelosia o ganes de sortir a la foto en primera fila, doncs ja la tenim liada, i així van les coses.
Que val la pena fer coses, que la gent ho agrairà i a la llarga serà un benefici per a tota la població. Cal només tenir una miqueta de ganes i de generositat per dur-ho a terme, i estem comprovant com, lamentablement, el nostre equip de govern no està del tot per aquesta tasca. Hi ha moltes formes de fer poble, algunes amb més soroll que d’altres, i de tant en tant convé fer una mica de gresca perquè ens coneguin arreu més enllà de fer estelades amb espelmes o similars.
I tot aquest tarannà tant positiu es transforma en pessimisme al dia següent amb un senzill acte de realisme: amb tantes possibilitats com se’ns ofereix als castellarencs per donar-nos a conèixer per les nostres activitats, resulta que ens trobem amb una manca d’iniciativa de l’anomenat sector públic que fa tremolar. No és el primer cop que parlem d’això, però és que després de veure el que vàrem veure dimecres passat ens queda la sensació de que es podria fer quelcom més perquè la nostra vila surti als mapes més sovint.
Tenim espais lliures per fer més fires al llarg de l’any; més festes populars; més esdeveniments de caire cultural o de lleure; i quan es va a proposar qualsevol iniciativa a la regidoria corresponent, ni una sola paraula de suport. És més, tot són problemes a priori, si és que hi ha la sort de que algú es digna a escoltar la proposta que sigui. Pot espantar el tema econòmic, com és ben normal, però hi ha més d’una iniciativa en la qual a l’Ajuntament no li costaria ni un cèntim ajudar a organitzar-la. Si llavors entren en joc temes de gelosia o ganes de sortir a la foto en primera fila, doncs ja la tenim liada, i així van les coses.
Que val la pena fer coses, que la gent ho agrairà i a la llarga serà un benefici per a tota la població. Cal només tenir una miqueta de ganes i de generositat per dur-ho a terme, i estem comprovant com, lamentablement, el nostre equip de govern no està del tot per aquesta tasca. Hi ha moltes formes de fer poble, algunes amb més soroll que d’altres, i de tant en tant convé fer una mica de gresca perquè ens coneguin arreu més enllà de fer estelades amb espelmes o similars.
15 de marzo de 2014
Recentralització?
Fa molt temps que sentim per tot arreu queixes sobre moltes coses de la nostra vida que no funcionen. A la vida política n’hi ha un munt, i és responsabilitat d’aquell que governa intentar posar solució a aquestes disfuncions segons el seu bon saber. Clar exemple amb el tema de l’ensenyament, matèria manifestament millorable i que, quan s’ha volgut posar-hi remei les reaccions en contra han estat espectaculars, amb el denominador comú de no donar cap alternativa mínimament creïble. Com va dir un expresident del govern, quan alguns no tenen la cobertura de la pancarta es queden en pilota picada.
Un dels grans pecats que pot cometre una Administració pública és la ineficàcia; defecte que quan més propera és una administració a la ciutadania pot fer-se més palès. Resulta que també és una queixa comuna la defectuosa estructura de tota l’Administració, tant central com autonòmica com municipal, i ara que també algú s’atreveix a posar-hi remei tornen a posar el crit al cel acudint als tòpics habituals i sense donar cap mena de solució.
El concurs de disbarats amb que ens van obsequiar la setmana passada els companys de CiU mereix un tractat de psicologia més que de política, ja que resulta increïble la seva crítica quan, a la vista del que escriuen, no s’han dignat a llegir-se la llei que tant critiquen. Es una qualitat a la que ja ens tenen acostumats, però que resulta sorprenent venint d’un partit que, suposadament, té altes responsabilitats de govern.
El més lamentable és que, amb el catàleg de mentides (amb majúscules) amb les quals ens han obsequiat és impossible ni tan sols plantejar un debat mínimament seriós. Qualsevol persona que vulgui llegir-se la llei no trobarà enlloc la tan manida recentralització que, pel que es veu, tant els hi espanta. Critiquen molt que es veuran afectats els serveis que es presten als ciutadans quan l’objecte de la llei és justament el contrari. I si es vol que vells conceptes com l’austeritat (que no significa garreperia, valga’m Deu) o l’eficàcia no siguin els que presideixin l’activitat municipal, llavors és que alguns tenen un problema. I quan es fa servir el recurs de la Carta Europea d’Administració Local ja és de traca i mocador, ja que si volem fer comparacions amb la resta d’Europa sortim perdent, i les administracions catalanes molt més que la resta.
Aquesta mania de criticar abans que qualsevol llei es posi en marxa resulta malaltissa en alguns casos, però el més tràgic és que amaga la veritable naturalesa de les crítiques: una por irracional a perdre poltrona; a perdre prerrogatives; a perdre “txollos”. Com sempre, embolicant-se en la bandera es pensen que faran via, quan en realitat ja no enganyen ningú. Unes administracions que han tingut que recórrer a l’ajuda de l’Estat per poder pagar les seves factures no tenen gaire autoritat moral per fer les crítiques que estan fent.
El temps acabarà posant a cadascun al seu lloc, però alguns s’han espavilat per posar-se adequadament on els correspon. Com en aquell vell acudit, tot és de tothom, però la bicicleta és meva. Així és com alguns veuen l’activitat municipal.
Un dels grans pecats que pot cometre una Administració pública és la ineficàcia; defecte que quan més propera és una administració a la ciutadania pot fer-se més palès. Resulta que també és una queixa comuna la defectuosa estructura de tota l’Administració, tant central com autonòmica com municipal, i ara que també algú s’atreveix a posar-hi remei tornen a posar el crit al cel acudint als tòpics habituals i sense donar cap mena de solució.
El concurs de disbarats amb que ens van obsequiar la setmana passada els companys de CiU mereix un tractat de psicologia més que de política, ja que resulta increïble la seva crítica quan, a la vista del que escriuen, no s’han dignat a llegir-se la llei que tant critiquen. Es una qualitat a la que ja ens tenen acostumats, però que resulta sorprenent venint d’un partit que, suposadament, té altes responsabilitats de govern.
El més lamentable és que, amb el catàleg de mentides (amb majúscules) amb les quals ens han obsequiat és impossible ni tan sols plantejar un debat mínimament seriós. Qualsevol persona que vulgui llegir-se la llei no trobarà enlloc la tan manida recentralització que, pel que es veu, tant els hi espanta. Critiquen molt que es veuran afectats els serveis que es presten als ciutadans quan l’objecte de la llei és justament el contrari. I si es vol que vells conceptes com l’austeritat (que no significa garreperia, valga’m Deu) o l’eficàcia no siguin els que presideixin l’activitat municipal, llavors és que alguns tenen un problema. I quan es fa servir el recurs de la Carta Europea d’Administració Local ja és de traca i mocador, ja que si volem fer comparacions amb la resta d’Europa sortim perdent, i les administracions catalanes molt més que la resta.
Aquesta mania de criticar abans que qualsevol llei es posi en marxa resulta malaltissa en alguns casos, però el més tràgic és que amaga la veritable naturalesa de les crítiques: una por irracional a perdre poltrona; a perdre prerrogatives; a perdre “txollos”. Com sempre, embolicant-se en la bandera es pensen que faran via, quan en realitat ja no enganyen ningú. Unes administracions que han tingut que recórrer a l’ajuda de l’Estat per poder pagar les seves factures no tenen gaire autoritat moral per fer les crítiques que estan fent.
El temps acabarà posant a cadascun al seu lloc, però alguns s’han espavilat per posar-se adequadament on els correspon. Com en aquell vell acudit, tot és de tothom, però la bicicleta és meva. Així és com alguns veuen l’activitat municipal.
10 de marzo de 2014
Nota de Prensa
Publicado en l'Actual
L’altre punt de vista del nacionalisme
Una trentena de persones van assistir a la presentació de Los Muros de Cataluña, de Javier Montilla, dissabte al matí a la Sala d’Actes d’El Mirador
Afegeix el teu comentari
Javier Montilla, columnista a La Voz Libre, a Diario Siglo XXI i blocaire d’Intereconomia, va presentar el seu llibre Los Muros de Cataluña dissabte al matí a la Sala d’Actes d’El Mirador. L’acte, organitzat per la secció local del Partit Popular, va atraure una 30a de persones, entre les que es trobaven representants del PP de la comarca del Vallès Occidental, Sabadell i Terrassa.
El llibre analitza el nacionalisme català des d’una perspectiva diferent. Segons Montilla, el nacionalisme que s’ha anat alimentant durant els últims 30 anys d’autonomia ha originat un règim autoritari basat en tres principis: la manipulació de la història, la persecució dels dissidents i la creació d’un enemic, que és Espanya. “S’està creant un pensament únic, i això és molt perillós. Tots els que no som independentistes a Catalunya som mals catalans i tots aquells que si que se’n senten, són els bons catalans. Per tant, s’estan construint dues Catalunyes, posant de manifest que estem en un veritable règim”, explica Javier Montilla. Al llibre, Montilla destaca el paper de l’escola com a principal generador d’aquest corrent de pensament únic, juntament amb els mitjans de comunicació. “A Catalunya no hi ha mitjans de comunicació veritablement lliures, perquè tots reben subvencions, i per tat no hi ha llibertat d’expressió”, assegura l’autor. El llibre es presenta com un manual per conèixer totes les claus del que està passant a Catalunya.
Durant la presentació, Javier Montilla també va advertir sobre la perillositat dels nacionalismes, siguin quins siguin.“El nacionalisme parteix de la base de que un territori està per sobre de les persones que hi viuen. Per tant, tot allò veritablement important a la vida com són l’empresa, les persones, les llibertats i els drets estan per sota de la nació, la pàtria o, tal i com diuen aquí, la voluntat del poble de Catalunya”, explica Montilla. L’autor de Los Muros de Cataluña també es va referir al govern espanyol, assegurant que s’ha de mantenir ferm en el que respecta a la Consulta de Catalunya. “El govern espanyol ha de complir la llei. No hi pot haver una consulta a Catalunya perquè no és legal i en tot cas, si hi ha una consulta, tenim dret a decidir tots els espanyols, no només els catalans”, explica Javier Montilla.
Coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, l’acte també va comptar amb la lectura d’un manifest per part de dos militants del PP de Castellar. En acabar la presentació, es va obrir un petit debat entre els assistents. Los Muros de Cataluña es pot trobar a les llibreries des de fa un any.
El llibre analitza el nacionalisme català des d’una perspectiva diferent. Segons Montilla, el nacionalisme que s’ha anat alimentant durant els últims 30 anys d’autonomia ha originat un règim autoritari basat en tres principis: la manipulació de la història, la persecució dels dissidents i la creació d’un enemic, que és Espanya. “S’està creant un pensament únic, i això és molt perillós. Tots els que no som independentistes a Catalunya som mals catalans i tots aquells que si que se’n senten, són els bons catalans. Per tant, s’estan construint dues Catalunyes, posant de manifest que estem en un veritable règim”, explica Javier Montilla. Al llibre, Montilla destaca el paper de l’escola com a principal generador d’aquest corrent de pensament únic, juntament amb els mitjans de comunicació. “A Catalunya no hi ha mitjans de comunicació veritablement lliures, perquè tots reben subvencions, i per tat no hi ha llibertat d’expressió”, assegura l’autor. El llibre es presenta com un manual per conèixer totes les claus del que està passant a Catalunya.
Durant la presentació, Javier Montilla també va advertir sobre la perillositat dels nacionalismes, siguin quins siguin.“El nacionalisme parteix de la base de que un territori està per sobre de les persones que hi viuen. Per tant, tot allò veritablement important a la vida com són l’empresa, les persones, les llibertats i els drets estan per sota de la nació, la pàtria o, tal i com diuen aquí, la voluntat del poble de Catalunya”, explica Montilla. L’autor de Los Muros de Cataluña també es va referir al govern espanyol, assegurant que s’ha de mantenir ferm en el que respecta a la Consulta de Catalunya. “El govern espanyol ha de complir la llei. No hi pot haver una consulta a Catalunya perquè no és legal i en tot cas, si hi ha una consulta, tenim dret a decidir tots els espanyols, no només els catalans”, explica Javier Montilla.
Coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, l’acte també va comptar amb la lectura d’un manifest per part de dos militants del PP de Castellar. En acabar la presentació, es va obrir un petit debat entre els assistents. Los Muros de Cataluña es pot trobar a les llibreries des de fa un any.
7 de marzo de 2014
El mantra de la lengua
Se repite hasta la saciedad la cantinela de que España (y Cataluña también) es un estado de derecho. Que las actuaciones de los ciudadanos y de los poderes públicos están sometidos al imperio de la ley, y es en base a esa ley que la Administración puede exigir a un ciudadano que, por ejemplo, pague sus impuestos, como también que ese mismo ciudadano pueda exigir a esa misma Administración que ponga solución a un problema, por ejemplo, de seguridad ciudadana.
Y también sabemos que son los tribunales de justicia los que, por mandato legal también, pueden interpretar la aplicación de esa ley y dichas interpretaciones vinculan tanto a particulares como a las Administraciones públicas.
Pues esto tan bonito y tan evidente, por lo visto no funciona en Cataluña. Se suele dar batalla en la aplicación del modelo lingüístico en las escuelas, sin necesidad de acudir a fuentes legales o judiciales, por dos motivos demasiado evidentes: para adaptar la realidad de la calle a ese modelo educativo, y para que el conocimiento de las dos lenguas mayoritarias en nuestro territorio sea real. Por eso, cuando algunos nos obsequian con perlas del tipo de querer cargarnos la lengua catalana vienen ganas de decirle a quien lo afirma que se pase al descafeinado, por no utilizar términos más gruesos.
Utilizamos indistintamente catalán y castellano en esta sección porque para nosotros es lo más normal del mundo, del mismo modo que respetamos profundamente a quien sólo quiera expresarse en catalán. Perfecto; esto es la riqueza cultural de la que gozamos. En cambio, cuando alguien sugiere adaptar la legislación vigente en cuanto al uso del castellano en la administración catalana por el motivo que le venga en gana, saltan todos los resortes del nacionalismo y se le tacha poco menos que de apestado, cuando no se recurre a argumentos verdaderamente cómicos.
Resulta enfermizo que se mienta y se afirme que si se solicita una documentación en castellano la administración facilitará al usuario esta demanda, a día de hoy es imposible que en esta administración tan solo faciliten una instancia genérica, cuando se nos ha dicho que están disponibles, la realidad supera a la ficción.
Convendría recordar a todos que si actualmente podemos hacer la declaración de la renta por separado, en el caso de matrimonios, fue porque un particular llevó su recurso hasta las últimas consecuencias, ganó, y pocos pueden hablar hoy mal de ello aunque al Estado le repatease el ombligo. Pues en la cuestión del idioma ha pasado lo mismo, por más que algunos no quieran verlo y se dediquen a obsequiarnos con epítetos de lo más enternecedor.
Este es el resultado. Todos somos iguales ante la ley, pero unos somos más iguales que otros. Es de sobras conocido que la legendaria normalización lingüística era una constante expulsión del castellano en el ámbito público, además de enmascarar una política de adoctrinamiento atroz, pero cada cual responderá por sus actos. Lo que es vergonzoso es que algunos, llenándose la boca con la legalidad, simplemente se lo pasen por el arco del triunfo cuando no sea de su agrado. Ya va siendo hora que el mantra de la lengua catalana deje de ser utilizado como tabú por los más reaccionarios que hoy en día gobiernan Cataluña. Sólo se engañan a sí mismos.
Y también sabemos que son los tribunales de justicia los que, por mandato legal también, pueden interpretar la aplicación de esa ley y dichas interpretaciones vinculan tanto a particulares como a las Administraciones públicas.
Pues esto tan bonito y tan evidente, por lo visto no funciona en Cataluña. Se suele dar batalla en la aplicación del modelo lingüístico en las escuelas, sin necesidad de acudir a fuentes legales o judiciales, por dos motivos demasiado evidentes: para adaptar la realidad de la calle a ese modelo educativo, y para que el conocimiento de las dos lenguas mayoritarias en nuestro territorio sea real. Por eso, cuando algunos nos obsequian con perlas del tipo de querer cargarnos la lengua catalana vienen ganas de decirle a quien lo afirma que se pase al descafeinado, por no utilizar términos más gruesos.
Utilizamos indistintamente catalán y castellano en esta sección porque para nosotros es lo más normal del mundo, del mismo modo que respetamos profundamente a quien sólo quiera expresarse en catalán. Perfecto; esto es la riqueza cultural de la que gozamos. En cambio, cuando alguien sugiere adaptar la legislación vigente en cuanto al uso del castellano en la administración catalana por el motivo que le venga en gana, saltan todos los resortes del nacionalismo y se le tacha poco menos que de apestado, cuando no se recurre a argumentos verdaderamente cómicos.
Resulta enfermizo que se mienta y se afirme que si se solicita una documentación en castellano la administración facilitará al usuario esta demanda, a día de hoy es imposible que en esta administración tan solo faciliten una instancia genérica, cuando se nos ha dicho que están disponibles, la realidad supera a la ficción.
Convendría recordar a todos que si actualmente podemos hacer la declaración de la renta por separado, en el caso de matrimonios, fue porque un particular llevó su recurso hasta las últimas consecuencias, ganó, y pocos pueden hablar hoy mal de ello aunque al Estado le repatease el ombligo. Pues en la cuestión del idioma ha pasado lo mismo, por más que algunos no quieran verlo y se dediquen a obsequiarnos con epítetos de lo más enternecedor.
Este es el resultado. Todos somos iguales ante la ley, pero unos somos más iguales que otros. Es de sobras conocido que la legendaria normalización lingüística era una constante expulsión del castellano en el ámbito público, además de enmascarar una política de adoctrinamiento atroz, pero cada cual responderá por sus actos. Lo que es vergonzoso es que algunos, llenándose la boca con la legalidad, simplemente se lo pasen por el arco del triunfo cuando no sea de su agrado. Ya va siendo hora que el mantra de la lengua catalana deje de ser utilizado como tabú por los más reaccionarios que hoy en día gobiernan Cataluña. Sólo se engañan a sí mismos.
6 de marzo de 2014
Nota de Prensa
Publicado el l'Actual
Acte de presentació del llibre ‘Los muros de Cataluña’
La secció local del Partit Popular ha organitzat, dissabte 8 de març, l'acte, amb l'escriptor Javier Montilla
La secció local del Partit Popular ha organitzat, dissabte 8 de març, la presentació del llibre Los Muros de Cataluña, de l’escriptor i periodista Javier Montilla. La presentació, a càrrec del mateix escriptor, començarà a les 11 h, a la Sala d’Actes d’El Mirador, i estarà acompanyat pel president de la secció local, Antonio Carpio, i del secretari provincial de Barcelona, Alberto Villagrasa. Segons explica el PP, el llibre “és una referència per als que volen conèixer les claus del que està passant a Catalunya”. L’assaig Los Muros de Catalunya vol respondre a la pregunta ‘Què significa en realitat el nacionalisme’ i tractar el debat sobre la independència “que ha agafat una inusitada intensitat després de 30 anys d’autonomia”. L’escriptor que se sent ‘tant espanyol com català’ es fa seva la frase d’Albert Camus: “Estimo massa al meu país com per ser nacionalista”.
Actualment Montilla és columnista a La Voz Libre, a Diario Siglo XXI i també és blocaire d’Intereconomia
Actualment Montilla és columnista a La Voz Libre, a Diario Siglo XXI i també és blocaire d’Intereconomia
2 de marzo de 2014
Unanimitat excepte a Castellar
Hem parlat moltes vegades de l’endèmic dèficit d’infraestructures viàries a Castellar. Ja ho coneixem tots. També que s’ha aconseguit una postura unànime de totes les forces polítiques del nostre Consistori per exigir a la Generalitat que doni solució a aquest problema, enllaçant d’una vegada per totes la carretera de Castellar amb l’autopista C-58, amb una foto històrica al Parlament.
Quedava el següent pas, com era engegar la maquinària per e donar sortida a aquesta necessitat nostra i també s’ha aconseguit. Ves per on, va ser el Partit Popular de Catalunya qui va portar aquesta iniciativa al Parlament de Catalunya, i va rebre el suport unànime de tots els diputats. Podria haver-ho instat CiU, tants anys governant Castellar però amb poques iniciatives profitoses per a la col·lectivitat. Podria haver-ho fet el PSC, però prous problemes tenen en el seu si com per prendre aquestes decisions. Però resulta que ho ha fet el PPC, el tants cops menystingut PPC, i podem assegurar, sense cap exageració, que estarem vetllant perquè aquest projecte tiri endavant el més aviat millor i no s’encalli en qualsevol calaix de la molt ample administració autonòmica catalana. Que ja ens coneixem tots.
I el que hauria de se un èxit del que felicitar-nos tots, resulta que alguns han tingut un sobtat atac de banyes i el que volen és posar-hi pals a les rodes. No parlem de grups extra municipals o d’extremismes de qualsevol raça. Es la única interpretació que es pot donar PSC i CiU a Castellar passant ara la pilota al Ministerio de Fomento per a la realització d’aquesta obra. Ja sabem que és una obra de gran envergadura, les dificultats de la qual ens fem perfecte càrrec, però resulta intolerable que els dos partits que han governat Castellar des de la restauració dels Ajuntaments democràtics tinguin més ganes de protagonisme i de ficar a traveta a aquesta iniciativa que de posar-se a treballar de debò en solucionar aquesta manca per a tots els que viuen a Castellar. Si del PSC ens podem esperar qualsevol cosa donada la seva proverbial coherència, l’actitud de CiU és d’autèntic escàndol. Son els grans culpables de que Castellar estigui com està a nivell d’infraestructures viàries després de governar més de vint anys l’Ajuntament sense la més mínima iniciativa realment profitosa en aquest sentit, i ara tornen amb el tema dels diners perquè la Generalitat no hagi de respondre en cas de no dur a terme el que es va aprovar al Parlament en una mostra de cara dura espectacular. La intervenció del ex- alcalde de Castellar Sr. Coromines al Parlament és digne d’estudi psicològic.
Amb cosetes com aquestes és com es posa a cadascun al seu lloc. Els castellarencs ara saben una mica més qui es preocupa realment d’intentar posar solució a les seves inquietuds i qui es dedica més a fer petons a la gent i a parlar del que no toca en lloc de treballar en el benestar general. I és que l’enveja és una molt dolenta companya de viatge.
Quedava el següent pas, com era engegar la maquinària per e donar sortida a aquesta necessitat nostra i també s’ha aconseguit. Ves per on, va ser el Partit Popular de Catalunya qui va portar aquesta iniciativa al Parlament de Catalunya, i va rebre el suport unànime de tots els diputats. Podria haver-ho instat CiU, tants anys governant Castellar però amb poques iniciatives profitoses per a la col·lectivitat. Podria haver-ho fet el PSC, però prous problemes tenen en el seu si com per prendre aquestes decisions. Però resulta que ho ha fet el PPC, el tants cops menystingut PPC, i podem assegurar, sense cap exageració, que estarem vetllant perquè aquest projecte tiri endavant el més aviat millor i no s’encalli en qualsevol calaix de la molt ample administració autonòmica catalana. Que ja ens coneixem tots.
I el que hauria de se un èxit del que felicitar-nos tots, resulta que alguns han tingut un sobtat atac de banyes i el que volen és posar-hi pals a les rodes. No parlem de grups extra municipals o d’extremismes de qualsevol raça. Es la única interpretació que es pot donar PSC i CiU a Castellar passant ara la pilota al Ministerio de Fomento per a la realització d’aquesta obra. Ja sabem que és una obra de gran envergadura, les dificultats de la qual ens fem perfecte càrrec, però resulta intolerable que els dos partits que han governat Castellar des de la restauració dels Ajuntaments democràtics tinguin més ganes de protagonisme i de ficar a traveta a aquesta iniciativa que de posar-se a treballar de debò en solucionar aquesta manca per a tots els que viuen a Castellar. Si del PSC ens podem esperar qualsevol cosa donada la seva proverbial coherència, l’actitud de CiU és d’autèntic escàndol. Son els grans culpables de que Castellar estigui com està a nivell d’infraestructures viàries després de governar més de vint anys l’Ajuntament sense la més mínima iniciativa realment profitosa en aquest sentit, i ara tornen amb el tema dels diners perquè la Generalitat no hagi de respondre en cas de no dur a terme el que es va aprovar al Parlament en una mostra de cara dura espectacular. La intervenció del ex- alcalde de Castellar Sr. Coromines al Parlament és digne d’estudi psicològic.
Amb cosetes com aquestes és com es posa a cadascun al seu lloc. Els castellarencs ara saben una mica més qui es preocupa realment d’intentar posar solució a les seves inquietuds i qui es dedica més a fer petons a la gent i a parlar del que no toca en lloc de treballar en el benestar general. I és que l’enveja és una molt dolenta companya de viatge.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
