Recentralització?

Fa molt temps que sentim per tot arreu queixes sobre moltes coses de la nostra vida que no funcionen. A la vida política n’hi ha un munt, i és responsabilitat d’aquell que governa intentar posar solució a aquestes disfuncions segons el seu bon saber. Clar exemple amb el tema de l’ensenyament, matèria manifestament millorable i que, quan s’ha volgut posar-hi remei les reaccions en contra han estat espectaculars, amb el denominador comú de no donar cap alternativa mínimament creïble. Com va dir un expresident del govern, quan alguns no tenen la cobertura de la pancarta es queden en pilota picada.
Un dels grans pecats que pot cometre una Administració pública és la ineficàcia; defecte que quan més propera és una administració a la ciutadania pot fer-se més palès. Resulta que també és una queixa comuna la defectuosa estructura de tota l’Administració, tant central com autonòmica com municipal, i ara que també algú s’atreveix a posar-hi remei tornen a posar el crit al cel acudint als tòpics habituals i sense donar cap mena de solució.
El concurs de disbarats amb que ens van obsequiar la setmana passada els companys de CiU mereix un tractat de psicologia més que de política, ja que resulta increïble la seva crítica quan, a la vista del que escriuen, no s’han dignat a llegir-se la llei que tant critiquen. Es una qualitat a la que ja ens tenen acostumats, però que resulta sorprenent venint d’un partit que, suposadament, té altes responsabilitats de govern.
El més lamentable és que, amb el catàleg de mentides (amb majúscules) amb les quals ens han obsequiat és impossible ni tan sols plantejar un debat mínimament seriós. Qualsevol persona que vulgui llegir-se la llei no trobarà enlloc la tan manida recentralització que, pel que es veu, tant els hi espanta. Critiquen molt que es veuran afectats els serveis que es presten als ciutadans quan l’objecte de la llei és justament el contrari. I si es vol que vells conceptes com l’austeritat (que no significa garreperia, valga’m Deu) o l’eficàcia no siguin els que presideixin l’activitat municipal, llavors és que alguns tenen un problema. I quan es fa servir el recurs de la Carta Europea d’Administració Local ja és de traca i mocador, ja que si volem fer comparacions amb la resta d’Europa sortim perdent, i les administracions catalanes molt més que la resta.
Aquesta mania de criticar abans que qualsevol llei es posi en marxa resulta malaltissa en alguns casos, però el més tràgic és que amaga la veritable naturalesa de les crítiques: una por irracional a perdre poltrona; a perdre prerrogatives; a perdre “txollos”. Com sempre, embolicant-se en la bandera es pensen que faran via, quan en realitat ja no enganyen ningú. Unes administracions que han tingut que recórrer a l’ajuda de l’Estat per poder pagar les seves factures no tenen gaire autoritat moral per fer les crítiques que estan fent.
El temps acabarà posant a cadascun al seu lloc, però alguns s’han espavilat per posar-se adequadament on els correspon. Com en aquell vell acudit, tot és de tothom, però la bicicleta és meva. Així és com alguns veuen l’activitat municipal.