Un motiu per l'esperança

Després de tota la maror post electoral, un dels espectacles més divertits, a més de propiciar pactes i coalicions d'allò més reveladors de les ànsies de poltrona que tenen alguns, és el cúmul de promeses de canviar-ho tot, algunes veritablement fantàstiques fruit sens dubte de la bona intenció de qui les proposa, però amb una manca de sentit de la realitat llastimosa. Ja ho sabem, es hora de prometre-ho tot, i després ja veurem.
En canvi, fora d'aquest circ la vida continua i també hi ha notícies que convé ressaltar convenientment. Hem conegut les xifres d'atur del passat mes de maig, i només es poden qualificar d'espectaculars. Bé, ja ho sabem, ara vindran alguns amb el carro de matisacions com que es tracta de feina de temporada, que comença l'estiu, que si es feina precària i la música habitual. Curiosament, la canten aquells que alguna responsabilitat han tingut en el desastre del que encara estem sortint i d'altres que proposen poc menys que fer-nos a tots funcionaris ja que donaran feina a tutiplén. Doncs res, a cantar.
També és ben cert que, amb més de quatre milions d'aturats, el problema de la manca de feina no està ni molt menys resolt, i que la feina pendent no és poca. Però també cal començar a dir les coses pel seu nom, i per aconseguir aquesta certa recuperació ha calgut prendre mesures molt impopulars, però aquesta és una part molt important d'allò que es denomina governar. Es pot actuar de cara a la galeria i fer cosetes perquè parlin bé d'un, tot i que el resultat final no serveixi per a res (plan E, per exemple). Però calia començar una profunda reforma del mercat laboral que encara no ha acabat, entre altres coses perquè encara regien pautes provinents del més ranci franquisme com els convenis col·lectius, però tractar això resultava impopular perquè es tocava un status sindical antiquat que alguns no volien deixar.
El resultat s'ha pogut veure parcialment en els passats resultats electorals, però també resulta massa evident que els fruits son a mig i llarg termini i aquesta disminució de l'atur és una bona prova. Algú havia de fer-ho, i ens ha tocat a nosaltres. Com hem dit més d'un cop, governar implica de tant en tant fer allò que no volies fer, però que resulta imprescindible per un bé comú posterior. Prendre decisions només per agradar al personal pot proporcionar ovacions, però les conseqüències poden resultar negatives, i tenim prous exemples en els darrers anys per acreditar-ho. Si tot el camí fet fins ara comporta que, a mig termini, l'atur baixa dels quatre milions de persones, haurà valgut la pena. Aquests que ara cantant tant tenen la papereta de superar-ho. De moment, tenim un bon motiu per a l'esperança i la tranquil·litat de que alguna cosa hem fet per aconseguir-ho.