Per fer-se veure

Sembla que l’inici del període estival faci que el famós debat independentista hagi entrat en un descans, com els partits de futbol, i estiguem en un temps de relativa calma. I és un moment en el que caldria preguntar-se on ens trobem en aquesta qüestió.
Seria massa senzill fer sang amb el darrer ridícul del Sr. Mas en una entrevista a una cadena nord-americana, o amb alguns estudis pretesament seriosos sobre la viabilitat d’aquesta independència el lloc adient dels quals estaria en un programa d’acudits de la televisió. És el problema de viure en una mentida que han creat ells mateixos els fa haver de justificar-se de la manera més enginyosa que fa, al mateix temps, que se’ls vegi més el llautó, però és millor deixar-ho córrer.
El veritable problema de tota aquesta moguda és que s’aprofita qualsevol acte mínimament públic per fer-se veure, i així es dona la sensació de que estem davant un moviment irrefrenable, quan hi hauria molt de què parlar. No es tracta de les estelades que qualsevol persona penja del seu balcó, ni molt menys, però sí d’aprofitar qualsevol esdeveniment esportiu, cultural o d’oci per treure les banderetes, posar-les en els llocs més visibles i ja tenim la feina feta. I això fet amb la connivència dels poders públics que sovint han organitzat o donat els permisos per aquestes celebracions i no sabem si amb el seu implícit suport o si algú els ha fet un gol.
Que quedi molt clar un tema: tothom pot posar-se la bandera que vulgui a casa seva, o pot organitzar l’acte que cregui més oportú presidit per una bandera que a hores d’ara no és de ningú. Però per aquest motiu també la resta tenim la llibertat de expressar el nostre desacord amb aquesta sibil·lina forma d’actuar. Ja ho sabem, que una majoria del parlament està per la labor, i que les enquestes diuen no sé què, però que s’està jugant amb els sentiments de molta gent també és així, i amb qüestions que son lleugerament més complexes que anar-se’n a viure fora de casa dels pares. I dir que tot s’acaba votant és massa infantil com ni tan sols contestar-ho.
Bé, esperem que després de les vacances d’estiu tornem a parlar sobre el tema. La tardor promet ser divertida. Desitgem a tots unes bones vacances i per a aquells que, tot i tenir vacances, no puguin sortir de Castellar, aprofitar les oportunitats d’oci que se’ls ofereixi des de l’Ajuntament, tot i que puguin resultar força millorables.

L’atur com a oportunitat

La setmana passada es va publicar la xifra d’atur a Espanya i, per més taques que se li vulgui posar, es pot qualificar de molt positiva. Sí, ja ho sabem, que correspon a la temporada d’estiu, i que molt contractes son temporals i a temps parcial; d’acord, però caldria per una vegada anar una mica més enllà i pensar en aquella persona que fa tres anys que no trobava feina i ara en torna a tenir, o en aquell jove que ara ha pogut trobar la seva primera col•locació. És l’eterna música de veure l’ampolla mig buida o mig plena.

Que això pugui marcar un canvi de tendència només el temps ho dirà, però que durant aquest any 2.014 l’evolució de la xifra d’atur sigui francament positiva pot tenir algun significat agradable. Com és normal, també hi haurà qui vulgui relativitzar-ho amb les xifres de l’enquesta de població activa; doncs molt bé, tornem al tema de l’ampolla...

Però la crua realitat segueix sent molt complicada. Quan la xifra d’aturats supera els quatre milions de persones significa que estem davant un drama de caire nacional, i més encara quan veníem d’una situació extraordinària de bonança a la que tots ens vàrem acostumar molt bé. Tornar a la situació de l’any 2.007 costarà molts esforços i potser fins l’any 2.018 no s’arribi a xifres similars segons alguns estudis seriosos. I per més dolorós que resulti dir el següent: probablement les estructures de feina que coneixíem fins ara seran cada cop més excepcionals. Els temps de feines per a tota la vida comencen a dir adéu, i davant d’aquesta situació es poden adoptar dues postures: o agafar el model albanès i tots funcionaris, o adaptar-se a les noves situacions el millor que es pugui. Veiem l’exemple de bona part del jovent que no li fa por haver de marxar a l’estranger, doncs allà on alguns de nosaltres veiem un drama ells hi veuen una oportunitat de treballar.

Tant de bo aquesta evolució de l’atur segueixi la mateixa pauta que fins ara; el temps ho dirà. Però valdria la pena aprofitar aquesta situació per entendre que es poden presentar noves formes del mercat de treball i del desenvolupament de les feines que no s’han de deixar passar. Aquest va ser un error que es va cometre en aquest país fa uns quaranta anys, quan una crisi també espectacular ens va deixar a tots tremolant i per la tan coneguda i mal entesa pau social no es van emprendre les reformes que ara tan es necessiten. No caiguem en el mateix error per segona vegada. 

Aprofitant aquest espai, no podem deixar passar aquesta oportunitat per als joves de menys de 25 anys. El Govern Central ha impulsat un Pla de Garantia Juvenil, i que podràs inscriure’t en la següent adreça:

http://www.empleo.gob.es/es/garantiajuvenil/home.html

Monarquía parlamentaria

El pasado 19 de junio se produjo un hecho excepcional en cuanto a su propia naturaleza: la proclamación del nuevo Rey de España en la persona del hasta ahora Príncipe de Asturias, D. Felipe de Borbón, ahora ya Felipe VI. Tranquilos, vamos a ahorrarles proclamas laudatorias de la monarquía y de vivas al Rey que debieran ser absolutamente normales pero que, por esa manía tan española y catalana de dar demasiada cancha a las minorías vocingleras, se da más relevancia a la marginalidad que a la normalidad democrática. Qué le vamos a hacer.

Lo que sí ha llamado poderosamente la atención de todo este proceso, desde el anuncio de abdicación del anterior monarca hasta la proclamación del actual, son dos actitudes muy comentadas pero que, a su vez, muestran una preocupante falta de sentido de la realidad aplastante. Por un lado, el tan cacareado referéndum que algunos han querido plantear, aprovechando que el viento venía de cara, sobre la forma de Estado. Por poner un ejemplo, no hace tanto tiempo se produjo este mismo relevo en Holanda, país nada dudoso en cuanto a su solidez democrática y se llevó con total naturalidad. Ahora nos ha tocado a nosotros, y lo que debiera haber sido una muestra más de la solidez de nuestras instituciones y de madurez democrática ha hecho correr ríos de tinta de forma absolutamente artificial, con argumentos de lo más peregrino para crear polémicas donde no debe haberlas. Todo el mundo ha podido percibir claramente las diversas posiciones de cada uno, por lo que no hay que ahondar en el tema. Es ciertamente lamentable que se aduzca la democracia popular sólo para lo que a algunos les interesa, pero esto es lo que hay.

El otro punto curioso ha venido desde Cataluña, cuando también aprovechando el devenir de los acontecimientos se insinúa que el nuevo Rey debe hacer de mediador en el llamado conflicto catalán, lo cual ya resulta increíble. Primero, porque no deja de ser curioso que el pirómano ahora quiera que otros a quienes ha menospreciado vengan a solucionarle el desaguisado. Postura muy catalana, por cierto. Pero lo más sorprendente de esta postura es que en una monarquía Parlamentaria la figura del monarca no tiene más atribuciones que las meramente representativas y una supuesta influencia moral que le permitiría ejercer de árbitro de la situación. El conocido “el Rey reina, pero no gobierna”. Por tanto, pedirle con tanto descaro que intervenga en la vida política no es sólo un desconocimiento de la realidad que nos envuelve (caso de Holanda otra vez), es que muestra una mala fe impresionante por parte de quienes lo profieren, y un simple repaso a la historia de España en el siglo XX aclararía muchas de estas cosillas.

Se ha abierto una nueva etapa histórica que promete ser apasionante. Dejemos que la figura de este nuevo Rey vaya desarrollándose con el paso del tiempo.