Majories dolentes?

En els darrers temps sovintegen articulistes anunciant com seran els parlaments i ajuntaments del futur, molt especialment sobre si hi haurà o no majories absolutes amb tot el que això representa i segons els seus molt particulars prismes. No deixen de ser exercicis de futurologia molt arriscats i que sovint fan veure la corda de qui els escriu, però està molt estesa l’opinió que les majories absolutes no son positives per a la població.

Seria molt més llarg d’argumentar que l’espai que ens permet aquesta nota d’opinió la fal·làcia d’aquest argument, però no deixa de cridar l’atenció que, quan aquesta majoria absoluta és del PP és negativa; però si és de l’esquerra, resulta que sense majoria absoluta no hi hauria estabilitat. És la sempre sorprenent doble vara de mesurar que tenen alguns, segons quina sigui la seva tendència, quan la realitat és molt més simple. Les majories absolutes, en si mateixes, no son ni bones ni dolentes. Serà l’ús que es faci d’elles el que finalment acabarà qualificant aquesta situació com realment mereixi. No es pot pretendre que amb aquesta majoria s’organitzi poc menys que una revolució social, canviant-ho tot a cop de votacions. Que el marc legislatiu i democràtic no s’ha de deixar mai de banda, ja que el perill que comportaria és fàcilment descriptible. Tampoc es pot oblidar que els governants anteriors han adquirit alguns compromisos que, per més temeraris que resultin, s’han de respectar perquè la seva finalització seria més greu que deixar que segueixin el seu curs fins el seu final natural.
Perquè convindria no oblidar que aquesta majoria acostuma a entendre’s d’un sol partit, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya hem viscut sengles majories que es podrien qualificar de semi absolutes, basades en diversos partits polítics, el resultat de les quals es pot qualificar de moltes formes excepte de positiu. I aquí sí que és on tenim exemples d’un pèssim ús de la majoria. I el que resulta encara més lamentable: que molts votants el que volien, tant de CiU com del PP en els seus respectius àmbits, era poc menys que actuar segons la doctrina Zapatero: fer exactament el contrari que els antecessors sense mesurar les conseqüències que aquests actes poden comportar. Lamentablement, perquè un boig hagi tingut grans responsabilitats de governar no significa que la resta de la classe política també s’hagi begut l’enteniment i faci les mateixes bestieses.
I convé tenir sempre present un darrer detall: si el resultat d’unes eleccions dóna una majoria absoluta, és que el poble alguna cosa ha volgut dir. Serà missió de la resta de grups polítics fiscalitzar l’ús de la majoria, però mai de la vida voler deslegitimar-la com intenta una part de l’esquerra més radical. O creiem realment en la democràcia o no creiem, però jocs de paraules més aviat pocs.