En política no tot s'hi val

A la vida política ens hem acostumat a una sèrie d’actuacions per part dels qui es dediquen a això no sempre gratificants. No parlem de temes de corrupció, si no d’accions que tenen a veure amb la vida política i no sempre les duen a terme polítics professionals.
D’un temps ençà estem veient que per a desacreditar a aquell que governa no es busquen arguments amb una mínima solidesa per defensar una postura contrària a la presa pel governant, si no directament la seva desqualificació massa sovint utilitzant raons que, de no ser per la seriositat del tema, es podrien qualificar de còmiques. Hem tingut exemples per donar i vendre, tant en aquelles reformes que han afectat a l’educació com a la sanitat com a les relacions laborals, i les argumentacions haurien fet feliç al recordat professor Diaz Jiménez, autor d’aquella “Antología del disparate” que tants somriures va provocar. Fonamentalment perquè aquesta argumentació era un simple no sense més alternativa.
Fins aquí tampoc hi ha per gaires sorpreses. Un dels efectes positius de la crisi que patim és que ha posat a alguns en el seu lloc respecte la seva solidesa política i argumental, però aquest és un altre tema. El més lamentable és que, davant la manca d’arguments, s’hagi volgut fer pressió utilitzant eines de dubtosa ètica (per no dir bon gust, però és un terme qüestionable). En el món de la sanitat s’han vist exemples menyspreables, com la reacció haguda amb l’accident que va patir la delegada del Govern a Madrid que no mereix més resposta que la repulsa més contundent. En algunes manifestacions contra la reforma laboral s’ha arribat a límits d’indignitat difícils d’imaginar. Però és en el camp de l’ensenyament on s’han vist actuacions fora de tota mida.
Les gresques a les universitats també han demostrat certes coses en quant a les ganes que alguns tenen realment d’estudiar, però en l’ensenyament més bàsic s’ha comès un abús pitjor com és fer servir directament als infants com a escuts de les seves actuacions. Que els mestres o directors d’escoles vulguin fer manifestacions és absolutament defensable (¡faltaria más!), però que agafin a nens i els posin al capdavant de les manifestacions a les portes de les escoles per remarcar la seva protesta no genera més que fàstic per la manipulació que es vol fer de la mainada. Com en els vells temps franquistes, on les monges portaven infants orfes casa per casa demanant caritat, ara es vol agafar a la canalla per voler tocar fibres sensibles d’algunes persones, quan en tot cas es defensen interessos que a la mainada poc els hi pot afectar.
Es parla molt avui dia de les “línies vermelles”, i alguns han decidit saltar-les totes pels seus propis interessos arrasant amb tot. Es parla molt de llibertat a les escoles, però alguns volen fer una tasca d’adoctrinament brutal amb els més innocents de tota la història. Actualment ens hem acostumat a això, i a la vida i a les relacions polítiques no tot s’hi val. O ens comencem a tranquil·litzar tots a actuar amb el tan anomenat seny, o és ben cert que la deriva que això pot comportar resulta de tot punt imprevisible.