Pacte fiscal? Ara no toca

D‘un temps ençà, la classe política catalana no deixa de parlar de la necessitat de l’anomenat pacte fiscal com la gran solució als problemes econòmics catalans. I es fan servir arguments quasi bé apocalíptics per la seva necessitat, quan la realitat, mal que soni, pot no ser tan catastròfica i si bastant teatral.

No deixa de ser curiós que el nacionalisme imperant tingui sempre un mantra sobre el que establir el seu discurs. Fins no fa gaire temps el problema era la llengua i la cultura, sotmesos a una mena d’extermini que el temps ha demostrat exagerat i fals, a més de haver perdut la seva eficàcia intimidant perquè ja ningú els fa cas. Ara han trobat un nou cavall de batalla de naturalesa econòmica, i quan es tracta de temes que afecten a la butxaca ja ho sabem: la pela és la pela...

Tenir que afirmar que des del PPC estem a favor de trobar la millor fórmula per a que Catalunya tingui el millor finançament és massa obvi, però cal fer-ho quan hem de sentir alguns comentaris que vénen a dir poc menys que si no s’està a favor del pacte fiscal és anar contra Catalunya. Es increïble comprovar que les restes del tripartit encara estan presents en certes formes de fer política, quan bona part del caos actual ve d’aquells anys.

És bastant trist que es fomenti un odi contra la resta d’Espanya a causa d’aquesta matèria quan el que s’hauria de fer és parlar clar d’una vegada. Ara ens toca arreglar uns temps de despesa desaforada no sempre responsabilitat del tripartit, i la solució és adaptar-se a les disponibilitats reals d’ingressos. Argumentar, com fa el Sr. Mas, que amb més ingressos s’arreglaria tot és un sofisme en tota regla, ja que no es pot assegurar que es deixaran de cometre els mateixos errors. Es més, amb la manca de liquiditat actual que obliga a fer ajustos anomenats retallades no deixa de cridar l’atenció que les partides destinades a promoció de la llengua catalana, o a les famoses ambaixades, no només continuïn i en alguns casos s’incrementin. Una mica de coherència és el mínim a exigir a qualsevol dirigent polític, i més si es tracta del President de la Generalitat.

Si el mirall és el concert econòmic basc, potser ja és hora de plantejar-nos si aquesta anomalia encara ha d’existir, perquè es tracta d’un tema que ningú vol tractar. I si tant preocupa el tema de la solidaritat amb la resta de regions espanyoles, bo seria que es controlés la despesa d’alguns territoris no gaire afortunats, i en aquest punt caldria la col·laboració del PSOE que no està gaire disposat.

Anem, doncs, amb compte amb aquestes matèries, ja que si es radicalitza el discurs tots podem sortir perdent, catalans inclosos.