UNA MUSICA QUE JA CANSA

Recentment s’ha produït una sentència judicial esperada amb força expectació. Es tractava d’aplicar una sentència prèvia del Tribunal Suprem sobre la pretensió d’uns particulars sobre la llengua vehicular a l’ensenyament dels seus fills. El que no seria més que una aplicació més de l’estat de dret va estar a punt de convertir-se en un “cassus belli” impressionant per la deficient percepció que alguns tenen del que és l’aplicació de les lleis.

Fins ara, Espanya i Catalunya es regien per l’anomenat “estat de dret”, on tothom –reiterem, tothom- està sotmès a l’imperi de la llei. I els garants de que aquesta aplicació sigui efectiva son els tribunals de justícia. Aquesta noció, que qualsevol estudiant de primer de Dret sap de memòria, sembla no agradar massa al mon nacionalista català. Dies abans de la publicació de la resolució judicial anunciaven mobilitzacions per si era contrària als seus plantejaments ideològics, fet que per si mateix reflecteix moltes coses. Per una banda, un plantejament infantil de la situació, com aquells nens que si no es fa el que ells volen es posen a plorar al terra. Per altra banda, un menyspreu insòlit a les institucions que qualsevol estat s’ha donat a sí mateix per a regular-se, com els fanàtics de l’esport que es queixen dels àrbitres segons xiulin. I, el que és pitjor, que encara viuen a la seva realitat virtual i la volen imposar sigui com sigui.

Després de tants anys, la cançoneta de la “maltractada” llengua catalana, de tant sentir-la, ja cansa. No entrarem en el tema de la idoneïtat o no de la anomenada immersió lingüística, si no de dos fets ben diferents. Per una banda, el dret que té qualsevol pare a escollir la llengua en la que vol que els seus fills siguin educats i que ha estat sistemàticament incomplert per la Generalitat, cosa que demostren multitud de sentències en aquest sentit, i que amb un mínim de voluntat política podria quedar solventat fàcilment. Per altra banda, i més lamentable, l’obsessió nacionalista de fer de la llengua un etern debat identitari en lloc de tractar-ho com una forma de comunicar-se. Això, encara que no es vulgui, genera conflictes totalment innecessaris i que ens estan perjudicant a tots els catalans.

La reflexió final és una mica més alarmant: davant d’aquesta reacció, cal preguntar-se: de què tenen tanta por? Si un tribunal dictamina que la legislació ha de modificar-se, és que potser alguna cosa no s’ha fet bé, o en tot cas que es pot millorar. Llavors, es fan les reformes oportunes i a seguir. Qui no recorda la reforma de l’IRPF que es va fer a causa del recurs d’un particular davant la justícia? Tenir aquesta actitud de o tot o res pot fer pensar que hi ha reiteració en l’error; que es manté una legislació sabent que és contrària a dret, i això té un nom que no direm pel respecte que ens mereix la Generaliat.

Des del PPC ja estem cansats de debatir sobre un tema que ja cansa, i que està totalment allunyat de la realitat quotidiana de la població. Son altres els qui tenen el problema, no nosaltres.