Dir la veritat

Que vivim moments durs ja ho sabem. Que la situació en general no convida a gaires somriures és massa evident. Cal només sortir al carrer a fer un tomb i ho podem tenir molt clar i des del primer moment. Però d’aquí a pensar que estem a punt de caure pel precipici hi ha un bon tros.

Tant és ara buscar un culpable de la situació, que per cert ens afecta a tots, convé no oblidar-ho. El cas és que alguna cosa s’havia de fer, i quan abans, millor. Altres van poder fer-ho, però van estar dos anys totalment desorientats (per no pensar coses pitjors) i el mal s’havia agreujat. Tot l’entramat en el que havíem estat vivint els darrers quinze anys es va caure de cop, i s’havia de reaccionar.

El 20 de novembre de 2011, el poble espanyol va donar la responsabilitat de fer-hi alguna cosa al PP, i es va posar a treballar des del primer dia. Quedi clar, i des d’aquesta pàgina ho hem dit més d’un cop, que no hi ha fórmules màgiques per sortir dels problemes, i que el camí seria llarg i tortuós, ple de sacrificis per a tothom. També es va adquirir el compromís de dir sempre la veritat a la població, i en els darrers dies hem tingut una bona mostra rectificant previsions econòmiques per a pitjor. I en aquestes estem, per dolorós que resulti.

Ara, l’esquerra sempre tan europeista no se’n recorda que l’economia ve marcada per Brussel·les, i que el marge d’actuació de qualsevol govern nacional és cada cop més petit. Encara ens regíem per estructures socials i laborals provinents del més pur franquisme, que aquesta esquerra mai va voler tocar, i ara tocava la seva modernització. Resulta curiós que siguin antiprivilegis, quan encapçalen qualsevol manifestació que signifiqui la seva prevalença. I les seves referències a la democràcia serien una broma de no tractar-se de temes tan seriosos, doncs ja sabem quin concepte tenen de la voluntat popular.

Governar significa prendre mesures no sempre agradables, fins i tot contràries al que un pretenia fer, i més en les circumstàncies actuals, però sempre amb la millora del bé comú a l’horitzó. Es clar que resulta alarmant la xifra d’atur, però els llocs de treball no son pastanagues que es planten i es recullen. S’han de posar els fonaments i, amb temps, es trauran fruits.

Dos darreres qüestions. El famós rescat europeu que alguns tant volien hauria estat encara més devastador que el que ara vivim, i exemples n’hi ha molt a prop. I si alguns que xerren molt ara haguessin treballat una miqueta fa uns tres anyets no estaríem ara com estem. Com diuen en castellà, “que cada palo aguante su vela”.