Davant les eleccions

El pròxim diumenge, tornem a estar cridats a les urnes. Dos anys abans del que estava previst, en un deliri de grandiloqüència del President de la Generalitat hem de tornar a votar abans del que tocava. No hi havia cap raó objectiva per fer-ho, però aquest atac de messianisme que l’ha afectat ens ha portat a aquesta decisió.
I la realitat ens porta a una paradoxa. Uns comicis convocats per a major glòria del convocant es poden convertir en el disbarat més gran que es pot cometre. Enarborant una bandera independentista que sempre tenien a l’armari però que estava ben guardada fins ara, ho han centrat tot en un fantasmagòric referèndum que saben que no poden convocar, i per a una independència que només portarà disgustos. Un sistema democràtic es basa en el respecte a les lleis i el seu compliment; i si no son les adients, modificant-les pels conductes ja establerts. Voler basar-ho tot en una manifestació al carrer és propi d’uns règims de trist record de principis del segle XX, caracteritzats precisament per no ser gaire democràtics.
I la rebuda que aquests deliris han causat a Europa són fàcilment, perfectament descriptibles. De Pirineus cap amunt, el respecte a les lleis és quelcom sagrat, i com que les autoritats catalanes s’han malacostumat a desobeir la llei i les sentències judicials espanyoles (d’on Catalunya forma part i d’on es deriven les seves lleis, convé recordar-ho), els seus projectes han rebut la indiferència general, quan no han estat convenient contestats en sentit contrari al que es pretenia: fora de les institucions europees.
Per tant, ha arribat l’hora de dir PROU. Les manies d’uns quants no poden anul·lar d’un cop sis segles d’història comuna. Vendre la faula que independents estarem millor és una fal·làcia descomunal perquè es parteix de dades precuinades i ho saben perfectament. Que actualment només una província catalana no és deficitària amb la Seguretat Social, cosa que fa perillar el pagament de les pensions tot i que no vulguin dir-ho. Que Catalunya és el que és per la seva pertinènça a Espanya al llarg de la història ho pot demostrar el fet d’haver tingut un President de la Generalitat no nascut a Catalunya. Que junts ens va millor, i separats no aconseguirem res.
Davant aquesta absurda deriva independentista de CiU, que no porta enlloc; davant la indefinició del PSC que ni ells mateixos saben el que volen amb una proposta federalista sense sentit en l’Estat actual; davant d’altres propostes sense contingut però amb molt de soroll, el Partit Popular és l’únic que no s’avergonyeix de la seva naturalesa profundament catalana i espanyola; l’únic que ha denunciat sense embuts la situació absurda en què ens ha ficat el Sr. Mas i la irrealitat del seu projecte; i els que sostindrem sempre que Catalunya, sí; Espanya també.