Extranys companys de viatge

El darrer ple municipal, a més del tema dels comptes municipals, va haver-hi un fet molt curiós i que, donades les dates electorals en les quals ens movem, no deixa de ser curiós: Castellar del Vallès ha estat testimoni directe d’un primer experiment de “sociovergència”. Sí, es pot denominar així un increïble suport de CiU als pressupostos municipals, quan el seu tarannà previ era més aviat contrari, i les paraules tan dolces que els va dedicar el nostre alcalde dignes de novel·la rosa, culminat tot amb la presentació conjunta de la moció sobre el “dret a decidir”.

És clar que el joc democràtic pot portar situacions d’aquesta mena, i de més extremes hem viscut al llarg dels anys i a tot arreu. Ningú amb prou seny criticaria aquest fet en sí. El que sí ja és més discutible és que aquestes caramboles diuen molt poc quant a la coherència de qui es presta a aquests jocs, i sense entrar a valorar altres aspectes més íntims de cadascuna de les formacions participants que són cosa seva.
Com és normal, CiU pot buscar aliats allà on li convingui, però en el cas de Castellar resulta com a mínim curiós que ara hi hagi aquesta harmonia, quan no fa tant de temps les bales passaven per sobre els nostres caps. Si el motiu és la presentació de la famosa moció sobre el dret a decidir i així fer pinya, amb els problemes que als castellarencs ens vénen al damunt resulta un comportament com a mínim erràtic. Convé recordar que es parlava de números, i que a més són força importants per a les butxaques dels nostres conciutadans. Posar-se al costat de qui ha originat aquest desastre resulta difícil d’entendre, i més en les circumstàncies actuals.

Però qui ja ha perdut el nord és l’equip de govern, resulta ara estrany aquest atac sobtat d’amor cap a CiU, fins no fa gaires dies l’enemic número 1. La deriva independentista del PSC de Castellar és digna d’estudi clínic, principalment perquè al seu partit sembla ser que cadascun fa la guerra pel seu compte. El Secretari General a Catalunya diu una cosa; a Madrid, el PSOE (aliat del PSC diguin el que diguin) diu un altre; i a Castellar ens trobem que volen ser més radicals que Solidaritat. Potser caldria que algú amb una mica de seny els preguntés què volen ser quan siguin grans, i llavors començar a actuar, ja que a hores d’ara la sensació de disbauxa és preocupant.

Si no fos perquè hi ha en joc quelcom molt important pel nostre futur, el panorama que es presenta seria fins i tot divertit. Uns que volen ser el que no poden; uns altres que volen la lluna al seu pati; i uns altres que encara no saben el que volen. Poseu les sigles del partit que es vulgui en cadascuna de les definicions i les conclusions són qualsevol cosa menys agradables. Mentre tant, la gent segueix a l’atur, amb menys serveis socials de qualitat i un horitzó tèrbol. Ja és hora de posar una mica de seny a la situació, i pel que es veu ni CiU ni PSC ho poden fer.