Ja tenim eleccions!!!

No hi ha dubte que les darreres setmanes han estat plenes d’emocions. Després de viure la Diada més manipulada de la història, culminada amb la definitiva sortida de l’armari independentista del NOSTRE President (cal recalcar això de nostre); després de presenciar un “órdago” inacceptable del Sr. Mas al govern central (pacte fiscal o independència) culminat amb un merescut cop de porta al nas, ara ja tenim l’anunci de les eleccions anticipades a finals del pròxim mes de novembre.

Val a dir que restant encara dos anys de legislatura, aquesta convocatòria d’eleccions té un significat evident: la constatació del fracàs estrepitós de la línia política del Sr. Artur Mas des del seu nomenament com a President de la Generalitat. Basar tota la seva acció política en la consecució d’un pacte fiscal impossible d’assolir, cosa que sabia perfectament, i que, quan es queda sense el seu principal argument, llançar-se a la muntanya tot cobert amb la bandera independentista mostra l’autèntica talla política del nostre President. Com a mínim el Sr. Pujol era més discret, sabent nedar entre dues aigües, tot i que era un independentista des de bon començament. Busquin ara els seus dos llibres de pensament polític, escrits als anys setanta: si els troben veuran que no hi ha res sota el sol.

És clar que tampoc ens ha d’estranyar que la cosa acabi així. El Sr. Mas, com a conseller d’economia va passar a la història pel seu sectarisme brutal i unes ànsies de control absolut difícils d’oblidar. Ja llavors ensenyava la poteta independentista amb declaracions absurdes (final Copa Davis any 2000, per exemple), però uns anyets a l’oposició van fer que ningú li fes cas. Que aquest personatge pugui arribar a ser la màxima autoritat de Catalunya dóna ganes de sortir ràpidament cap allà on sigui.

A més, són unes eleccions presentades quasi bé com plebiscitàries (dir que són constituents és insultar a la intel·ligència de la gent). El panorama que es dibuixa resulta veritablement còmic. Unes formacions d’esquerres que es donaran cops per veure qui és més independentista i prometen l’impossible; una Convergència que haurà d’explicar, des del seu nou radicalisme, com podrà representar el catalanisme moderat; i un PSC on ningú sap encara què vol, ja que la seva credibilitat està sota mínims i el seu electorat es troba absolutament desorientat. De no ser perquè la transcendència dels comicis és molta, seria per seure a veure la pel·lícula i riure d’allò més bé.

En tot cas, hi ha una vessant positiva: per fi es podran dir les coses tal com són. Amb una mica de sort es podrà debatre sobre certs temes que avui dia son tabú i, amb encara més sort, es podran contrastar projectes. L’únic problema és que, amb una televisió catalana al servei de la causa i bona part de la premsa escrita “paniaguada” del poder de la Generalitat és fàcil preveure com aniran les coses.

Des d’aquesta modesta tribuna intentarem posar una mica de sentit comú al debat sent plenament conscients que ens voldran arraconar amb qualificatius d’allò més inversemblants. Tranquils, que no ens faran callar.