Independència Impossible

D'un temps ençà es parla molt de la independència de Catalunya com si fos la solució a tots els nostres problemes. Es dibuixa a més una arcàdia imaginària en la que només falten els violins i les trompetes, i el problema comença a sortir quan, sense més reflexió, ens pensem que amb això ja ho tenim tot. En poques paraules, com la victòria d’Obama als USA, que ja ho tenien tot solucionat, i quatre anys després no és tot tan bonic.

S’ha volgut basar en el recorrent tema de la llengua que actualment ja no impressiona ningú; en temes de caire cultural com poden ser les seleccions esportives dignes de converses de pati d’escola; i ara ja hem tocat el tema econòmic, però de manera que tapa la realitat: fer despesa sense tenir diners és d’irresponsables, i si falten aquest diners potser el que cal és fer menys inversions o fer-les diferents. Tot això no es diu, i amb un discurs fomentant l’odi contra el que no pensa com tu, propi de les dictadures més grolleres del segle XX, es busca mobilitzar la gent. Que ho facin formacions polítiques minoritàries no tindria més importància, però que tot un President de la Generalitat ho fomenti és d’una irresponsabilitat aterridora.

El pitjor de tot és que volem prometre el que no poden donar. L’eslògan aquell tan maco de “Catalunya, Estat de la Unió Europea” és totalment impossible i inviable. Els tractats de la Unió Europea no contemplen que una part d’un estat membre es segregui, pel que quedaríem fora d’Europa. Però encara que això es superés, per formar part de la UE han d’acceptar-ho tots els seus membres sense excepcions, i és bastant probable que un d’ells força conegut s’hi oposés. Però tot i això, s’haurien de complir uns requisits econòmics que actualment Catalunya no compleix ni de lluny. I això per no parlar que durant aquest temps tota la producció catalana es veuria gravada per aranzels per no formar part de la UE.

El més preocupant és si els qui fomenten la segregació saben tot això, ja que si ho saben estan prometent quelcom que no poden complir, i això en política és nefast. I si no ho saben el problema és més gran, ja que els animadors són uns perfectes ignorants.

Com a exemple il·lustratiu, caldria que tots tornéssim a llegir “Rebel·lió a la granja”, de George Orwell. Allà tenim un exemple aclaridor del que ens podria esperar amb aquesta independència fomentada pels que van al cap de la manifestació. Que cadascun tregui les seves conclusions, però és un tema prou seriós com per tractar-lo de qualsevol manera, i amb tot el que hi ha en joc.