A part de fer discursos, inaugurar monuments o assistir a actes públics, qualsevol dirigent polític ha de tenir molta cura en quelcom molt especial: els diners de la seva administració. Sí, aquells diners que cert irresponsable deia que no eren de ningú, i ves per on ara tenen molts amos, i que justament la seva administració marca la frontera entre els bons gestors i els catedràtics de la prodigalitat. Tranquils, que no farem sang dels anteriors governants a Madrid de tan bon record; ara toca parlar d'una miqueta més a prop. A més dels tributs municipals, qualsevol Ajuntament rep una sèrie de fons provinents d'òrgans de govern superiors com són la Generalitat i la Diputació de Barcelona per poder atendre despeses per activitats municipals però que depenen d'aquests òrgans esmentats. Una activitat que qualsevol consideraria necessària és l'educació, i més concretament les guarderies i escoles bressol. En aquest cas, l'Ajuntament és qui fa els pagaments, però els diners vénen d'instàncies superiors, i en aquest cas parlem de la Generalitat. I, ves per on, comença a ser un clam que la principal institució catalana s'està fent de pregar per donar uns diners que fan molta falta, i comença a ser hora de deixar-nos de bones paraules i parlar una mica més clar.
Ja sabem que, com sempre, la culpa és "de l'Estat espanyol que ens ofega", quan la realitat és un xic més senzilla: incapacitat absoluta dels nostres governants per fer una administració seriosa i eficaç. Convé recordar que educació és competència de la Generalitat, amb la qual cosa el problema el tenim aquí; no cal donar les culpes a Madrid de la seva pròpia incapacitat. Caldria dir el mateix del tema sanitari, però ho deixarem per un altre dia. Si després de diverses reformes del tan anomenat finançament autonòmic, els comptes catalans segueixen fent pena, llavors el problema el tenen els gestors dels diners, no el sistema. En un temps com els actuals, amb unes necessitats de la gent clamoroses, aquests gestors presenten uns pressupostos on es contempla l'obertura d'ambaixades catalanes a l'exterior, fet que en si mateix és un exemple de prevaricació per dos motius: perquè les relacions exteriors son competència exclusiva de l'Estat, i perquè es tracta d'una despesa totalment inútil. I a sobre es despengen amb una presumpta legislació sobre pobresa energètica carregada de demagògia i manca de realisme, quan han de recórrer al fons de liquiditat autonòmica per poder fer front a les seves obligacions. Per no parlar de la indignitat de tot un President de la Generalitat, quan retreu a l'oposició que, al impugnar els pressupostos, deixa poc més que en la indigència a moltes persones necessitades. Després del xou de les ambaixades, no sabem si és un cínic de campionat o un caradura integral: la culpa sempre és dels altres.
Totes aquestes coses fan veure que molts dels esdeveniments que ara vivim serveixen per emmascarar tot aquests desastre de mal govern. S'han muntat la mentida que sols aniríem millor, quan la realitat és que si amb poc s'ha fet tot aquest desgavell, amb més diners que Déu ens agafi confessats. No tot és una qüestió de diners, sinó de bon govern, i a Catalunya lamentablement no podem donar gaires lliçons sobre això.
Ja sabem que, com sempre, la culpa és "de l'Estat espanyol que ens ofega", quan la realitat és un xic més senzilla: incapacitat absoluta dels nostres governants per fer una administració seriosa i eficaç. Convé recordar que educació és competència de la Generalitat, amb la qual cosa el problema el tenim aquí; no cal donar les culpes a Madrid de la seva pròpia incapacitat. Caldria dir el mateix del tema sanitari, però ho deixarem per un altre dia. Si després de diverses reformes del tan anomenat finançament autonòmic, els comptes catalans segueixen fent pena, llavors el problema el tenen els gestors dels diners, no el sistema. En un temps com els actuals, amb unes necessitats de la gent clamoroses, aquests gestors presenten uns pressupostos on es contempla l'obertura d'ambaixades catalanes a l'exterior, fet que en si mateix és un exemple de prevaricació per dos motius: perquè les relacions exteriors son competència exclusiva de l'Estat, i perquè es tracta d'una despesa totalment inútil. I a sobre es despengen amb una presumpta legislació sobre pobresa energètica carregada de demagògia i manca de realisme, quan han de recórrer al fons de liquiditat autonòmica per poder fer front a les seves obligacions. Per no parlar de la indignitat de tot un President de la Generalitat, quan retreu a l'oposició que, al impugnar els pressupostos, deixa poc més que en la indigència a moltes persones necessitades. Després del xou de les ambaixades, no sabem si és un cínic de campionat o un caradura integral: la culpa sempre és dels altres.
Totes aquestes coses fan veure que molts dels esdeveniments que ara vivim serveixen per emmascarar tot aquests desastre de mal govern. S'han muntat la mentida que sols aniríem millor, quan la realitat és que si amb poc s'ha fet tot aquest desgavell, amb més diners que Déu ens agafi confessats. No tot és una qüestió de diners, sinó de bon govern, i a Catalunya lamentablement no podem donar gaires lliçons sobre això.
No hay comentarios:
Publicar un comentario