Algú no ens estima

Resulta digne d’orgull viure a Castellar del Vallès. Una població que ha anat creixent en els darrers anys de forma considerable fins a superar els vint mil habitants. El seu territori inclou una àmplia superfície que va des del terme municipal antic fins a les urbanitzacions que l’envolten. Tenim una activitat comercial viva, que resisteix les dificultats pròpies de l’època en què vivim. I tenim una zona industrial de les més grans de la comarca, amb un important nombre de naus industrials i fent encara més gran el polígon industrial justament on comença la nostra població.

Doncs bé; aquesta situació de la qual ens podem sentir satisfets, té un inconvenient força important que ens impedeix anar més enllà: les comunicacions. Hi haurà qui pensi que no n’hi ha per tant, que Castellar té fins a quatre sortides per carretera, més que suficients per a qui es desplaci amb el seu propi vehicle, i que la xarxa de transport públic satisfà les nostres necessitats. Tot i que aquesta idea pot semblar correcta, cal parlar una mica més al respecte.

Fa pocs dies vàrem saber que la continuació de les obres de l’anomenat “metro del Vallès” que l’havia de portar fins a Castellar quedaven aturades per manca de finançament. És una conseqüència més de la crisi que ens toca viure, però pensem que per la nostra ciutat és molt negatiu. Una bona xarxa de tren és indicatiu de progrés per qualsevol població, i en el cas que ens ocupa aquesta connexió ferroviària ajudaria a disminuir bona part del transport viari cap a Sabadell, cosa massa evident. A més, ajudaria força a descongestionar aquesta via cap a Sabadell que és l’única que tenim en aquest sentit. Es clar que hi ha alternatives, però l’estat d’aquestes altres carreteres ja el coneixem tots.

A partir d’aquí és quan es pot reflexionar per les vies d’accés cap a la nostra població, ja que tots recordem un accident al pont sobre el riu Ripoll que ens obligava a arribar des de Sabadell a Castellar via Sentmenat o Matadepera. De vegades, situacions com aquestes donen una certa sensació d’aïllament de la nostra ciutat, com si algú no ens estimés.

No es tracta d’una situació que es vagi a solucionar demà (tranquils, membres de l’equip de govern; ja sabem, que no és culpa de l’Ajuntament aquest estat de coses), però sí que cal que reflexionem tots sobre el mateix. Com a mínim, que es senti la nostra veu, i a partir d’aquí es poden moure les coses.